LA MEVA VIDA

de Fina Roca

Una vegada, una amiga em va dir “Fina, t’estimo molt, però no t’envejo pas”. Ara tinc 88 anys i, al llarg de la vida, he viscut moment bonics però d’altres de ben difícils. Quan miro enrere penso que, malgrat tot, he estat com un jonc, amb les arrels profundes i la capacitat de tornar-me a aixecar una vegada i una altra. Vull explicar-ho perquè sapigueu que tot això ha passat.

15,00 IVA inclòs

Esgotat

FRAGMENT DEL LLIBRE:
        [….] El 24 de març de 1933, un dijous, vaig néixer jo. Sé que era dijous perquè els meus pares estaven menjant arròs. Diuen que, durant el dinar, la meva mare es va trobar malament. D’una revolada, el meu pare va agafar el cotxe i va anar a buscar ajuda. Però va fer tard: quan va tornar, jo ja havia nascut. Això va ser a la casa de Molins. Allà, l’any 1933 hi vivien els meus avis, els meus pares i, des de feia dos anys, també hi havia la meva germana gran, la Carmen (o Mela, com li diem).

        El nostre edifici ocupava tota una illa: en un costat hi havia l’oficina i el magatzem amb la porta d’entrada pels camions i, a l’altre costat, casa nostra. Aquesta tenia una entrada molt gran, on jugàvem nosaltres. A dins hi havia l’habitació de costura amb una llar de foc, l’estança blava, on també jugàvem i que connectava amb les oficines, el menjador i la cuina. Al primer pis hi havia una sala gran, una avantsala, l’habitació dels meus pares i el bany. També hi havia l’habitació dels avis, la de la meva germana, un balcó, una terrassa gran i el bany. Davant de la casa hi havia la carretera i, darrere, un pati gran des d’on veia passar els trens. Al costat de la nostra vivenda l’avi va construir tres pisos més, que llogaran. Però tot això no ho tinc gaire clar perquè a Molins només hi viuré fins als sis anys.

        D’aquells anys, potser el meu primer record és córrer per un passadís amb un caminador que m’havia fet l’avi. Diuen que jo era molt moguda i que, en comptes de caminar, lliscava. Ho havien d’apartar tot perquè no tirés res a ter­ra! També recordo la primera vegada que vaig veure un plàtan, al colmado del costat de casa. En canvi, del meu pare, l’únic record que en tinc és una ombra. Si em concentro em veig a mi, endormiscada, a coll del meu pare, que em puja escales amunt, cap a domir. Al cap de tres anys vindrà la guerra, els de la FAI el mataran i, d’ell, no en tindré cap més record. Aquest buit és de les coses que més em dolen. [….]

Utilitzem cookies per facilitar l'experiència en aquesta web i la relació amb Publiquem. Navegar-hi suposa acceptar-ne l'ús, d'acord amb la nostra política de privacitat.